ha tirat el seu ham fins a ma vida
i amb quina alevosía! ¿No és mon deure
de consciència que amb mon braç el pagui?
i ¿no hi ha damnació per a qui deixi
a aqueix càncer humà fer més maleses?
Prompte deurà saber, per Anglaterra,
quina ha estada la sort de l'ambaixada.
Prompte serà; mes l'entretant és meu,
i la vida d'un home un res l'acaba.
Mes em sento apenat, mon bon Horaci,
d'haver perdut el seny davant Laertes
car per la imatge de ma causa miro
el retrat de la seva. Vull guanyar-me
sa bona gràcia; però no té dubte
que ses bravates de dolô em posaren
fora de test.
Silenci! Qui s'acosta?
Siga vostra senyoria molt ben tornada a Dinamarca.
Senyor meu, gràcies humils. (A part a Horaci.)
Coneixes aquesta mosca d'aigua?
(A part a Hàmlet.) No, mon senyor.
Ets ben bé en estat de gràcia, car conèixe'l és un vici. Té moltes terres, i bones: mentre un bèstia sigui senyor de bèsties, ja té segura la menjada en la
