Si era ella qui al coll se li penjava,
com si els seus apetits fessin creixença
a força de saciar-los!... I, no obstant,
al cap d'un mes... (No vull arrecordar-me'n,
d'això). Fragilitat, ton nom, és dona!...
Un més escàs!... Abans de deslluir-se
les mateixes sabates que portava
seguint la caixa de mon pobre pare,
plorant com una Níobe... té, ella,
ella mateixa (o Déu! fins una bèstia,
mancada de judici raonable,
l'hauria plorat més!) casada amb l'oncle,
el germà del meu pare, a qui s'assembla
com a Hèrcules jo! ¡Al cap d'un mes,
ans que la sal de les més falses llàgrimes
hagués fugit de la rojor coenta
dels seus ulls, es casà! Vilana pressa,
la que així cuita a corre a un llit d'incest!
Això ni és bo, ni pot tenir fi bona!...
Més... romp-te, cor; em cal frenar la llengua!
Salut a vostra altesa.
Em plau de veure-us,
Horaci. Sou Horaci, si no m'erro.
El mateix, mon senyor: servidor vostre.
Servidor? Bon amic: el nom canvio.
Què heu fet, d'ençà de Witemberga, Horaci?...
Marcel?
Mon bon senyor...
