(Llegint)
«Dubta de si és foc l'estel,
dubta de que es mogui el sol,
dubta de si el ver menteix;
mes no dubtis jamai de mon amor.
Mal em sento, estimada Ofelia, en eixos versos; em manca l'art de mesurar els meus sospirs; però que t'amo moltissim (oh! moltíssim!), creu-ho. Adéu.
Teu per sempre, estimadissima senyora, mentre aquesta màquina sigui seva, Hàmlet.»
Això, obeint-me, m'ha mostrat ma filla,
com també les instàncies que ell li ha fetes
precisant lloc i temps, i la manera:
tot m'ho ha innovat.
I ¿com ha rebut ella
aqueix amor?
Senyor, per qui em teniu?
Per un home lleial molt honorable.
Ho voldria provar. Mes ¿qué em diríeu,
havent vist pendre vol a eix amor càlid
(car be l'he destriat, dec declarar-ho,
ans que ma filla me'n parlés), quin fóra
vostre judici o el de ma volguda
majestat, vostra reina, que contemplo;
si calaix m'hagués fet o bé escriptori;
o, fent Fullet al cor, guardés silenci;
O hagués vist eix amor sense fixar-m'hi?
què us podíeu pensar? He anat al dret,
1 així he dit a ma jove damisel·la:
— Lord Hàmlet és un princep que està fora
