Això no és d'admirar. Mon oncle és rei de Dinamarca, i els que es burlaven d'ell mentre visqué el meu pare, paguen ara vint, quaranta, cinquanta i fins cent ducats per un retrat seu en miniatura. Sang de Déu! Hi ha quelcom, en això, que ultrapassa el natural, si la filosofia pogués esbrinar-ho.
Són els comediants.
Cavallers, ben vinguts a Elsenor. Deu-me les mans; veniu. Les pròpies maneres del bon rebre són la cortesia i la cerimònia. Deixeu-me, per tant, ésser polit amb vosaltres: no fos cas que mon capteniment amb els comediants, que ja vos dic que serà obsequios, fes creure que estimo més llur companyia que no pas la vostra. Sigau molt ben vinguts; mes mon oncle-pare i ma tia-mare se són ben enganyats.
En què mon senyor?
Jo no só boig sinó amb el nord-nord-oest: quan el vent ve del sud distingeixo un falcó d'un esparver.
Cavallers, salut tingueu.
Escolteu, Guildenstern (i vós també: un oient a cada oïda) aqueix gran noi, el que veieu ací, no és fora encara de bolquers.
Té la fortuna de trobar-s'hi un segon cop, puix diuen que un vell és noi dues vegades.
