Pàgina:Hero i Leandre (1915).djvu/49

encantat, però amor vencé vergonya,
i, havent d'amor descarament i força,
pas a pas s'acostà vora la verge,
mirant-la amb ulls traidors que vibrejaven,
amb signes muts omplint de cap la noia.
Ella, al veure el desig ferm de Leandre,
gaudí's en sa bellesa, i d'esquitllentes
contemplà son gran rostre, i amb muts signes
correspongué, i es contenía encara.
Ell gaudí al fons del cor, perquè la noia
ha comprès son amor i no el rebutja.
Leandre, el que cercava, és l'hora baixa:
cau a la posta el sol i els raigs aplega,
i Hésper ix en el lluny, estel del vespre.
Quan el fosc hàbit veu que el vespre allarga,
ran la noia es plantà, i ardit va estrènyer,
callat, mes suspirant fortment i fondo,
sos dits rosats : ella en silenci, irada
gaire-bé, enretirà sa mà de rosa.
Mes ell, l'acció contrariosa al veure
de l'amada donzella, amb mà atrevida
l'agafà pel vestit d'art primorosa,
duent-la del sant temple al recó últim.
Α xic pas, Hero casta, com per força
seguí, i, alçant la veu, així amenaça
amb fembresques paraules a Leandre:
— Hoste, ets foll? gosaríes a una verge?
Deix, mesquí, mon vestit, i fes ta via: