Mentras que'ls Troyans se mantenen en sas guardias, l' espant sobrenatural,[1] company del pálit Terror, s' apodera dels Aqueus. Los més valents senten un dolor insoportable. Aixís com la mar abundosa se conmou, quan Cefir y Boreo, bufant desde la Tracia, l' empenyan soptament, y allavors l'onada enterbolida creix, y 'ls vents rebaten fora las ayguas un sens fi d' algas marinas, aixís mateix en lo pit dels Grechs, se troba sa ánima agitada.
Agamemnon, ferit lo cor per una gran aflicció, recorre 'l camp, y ordena als heralts de veu atronadora que convoquen als reys á l' assamblea, diéntloshi á cada un sense estrépit. Ell mateix s' encarrega d' avisar als que té més aprop. Prompte tots prenen lloch en la junta; abatuts de tristesa; Agamemnon s' alsa y plora llágrimas en abun¬ dancia, De tal manera un manantial profon, de la part alta d' un rocam escabrós, deixa rajar un espés filet d' aygua. Lo rey, fent amarchs sospirs, dirigeix als Grechs aquest discurs.
«Amichs, reys y capdills dels Argius; Júpiter, fill de Saturno m' ha enjegat violentament entre las mallas de la funesta Atea.[2] ¡Crudel! m' había promés ab una senyal d' assentiment ab son cap que no 'ns entornaríam á nostra pátria sense haber saquejat la forta Ilió y ara imagina una trista descepció; m' ordena que me 'n entorne inmediatament á Argos, després d' haber perdut tants de nostres guerrers! Aquesta deu ésser sens dupte la voluntat del tot po-
