de mos bens, de mas esclavas, de mas superbas moradas; perque Peleo sens dupte ha arribat també á son dia postrer, ó be arrastra un trist resto de vida, abatut per l' odiosa vellesa, y tremolant continuament de temor de veure apareixer lo misatjer funest que deu anunciarli la meva mort.»
Diu aixó: los seus singlots van repetintse, y 'ls capdills, al recordar las cosas que cada un d' ells ha deixat en son palau, se posan á plorar. Júpiter los veu afligintse, y, mogut son cor á pietat, dirigeix á Minerva aquestas paraulas á tota pressa:
«Filla meva, abandonas sens dupte á un home excelent; ja no tens en la teva ánima cap inquietut pe 'l ilustre Aquiles; míratel devant de sos navilis, plorant al seu company benvolgut; los altres matan la gana y la set; Aquiles permaneix en dejú, sense pendre res. Ves donchs, fes corre per dintre del seu pit lo néctar y la divina ambrosia, perque aixis no sente la fam.»
Aquest discurs excita á la deesa, que ja la troba en aixó ben disposada. Tot seguit, com un' áliga de mar, de crit penetrant, ab las alas estesas, baixa del cel atravessant l' éter. Mentres que demunt lo camp los Grechs se posan las sevas armaduras, Minerva fa corre per dintre 'l pit del fill de Peleo lo néctar y la divina ambrosia; perque aixis la trista fam no li fasse flaquejar los genolls; després, torna á enlairarse al inmortal palau del seu pare tot poderós. Los guerrers al mateix temps se reparteixen fora de las naus. Aixis com espessos borrallons de neu glassada, enviats per Júpiter, volejan al búf impetuós del Boreo, aixis mateix en gran nombre brillen, entorn dels vaixells, los cascos esplendents, los escuts, las llansas de freixa y las corassas impenetrables. Lo bríll puja fins al cel; al voltant, la terra sonriu al resplandor del bronzo, y al pés de las petjadas dels guerrers s' aixeca un soroll sort. Entremitj dels seus, s' arma 'l diví Aquiles; peta de dents, los seus ulls llensan flamas, y la seva ánima es presa d' un insoportable dolor. Ardent en furor contra 'l poble de Priam, se dona pressa en vestirse ab los presents de Vulcá. Primerament rodeja sas camas ab ricas cnémidas que li subjectan tancas d' argent; després cubreix lo seu pit ab la corassa; se tira á las espatllas l' espasa de bronzo, adornada ab claus de plata; y després agafa 'l gros y sólit escut que brilla de lluny com la lluna plena. Aixis com als ulls dels navegants, á qui ls vents empenyan, á pesar dels seus esforsos, lluny de las platjas amigas, apareix la flama d'una foguera que s' alsa en un bosch solitari, en lo cim d' una montanya, iaxis mateix reflectan fins al cel los raigs lluminosos del escut diví. Per últim l' héroe aixeca y coloca en son cap lo casco pesant que brilla com un astre; al voltant de la cimera flota l' espessa crinera d' or que Vulcá hi ha espargit. Lo diví Aquiles fa manejar, dintre de l' armadura, 'ls seus membres vigorosos, probant si s' adaptan á las sevas formas, si li permeten tots los movimentí; y son per ell aquellas
