Sa germana, terror de las bestias salvatjes, Diana cassadora, l' interpela y l' omple d' injurias:
«¡Fuges, deu que de lluny alcansas ab tos darts! ¡Cedeixes á Neptú la victoria! ¡L' omples d' un vá orgull! ¡Insensat! ¿Per qué t' armas ab un arch inútil? Ja no faré mes cas al sentirte en las moradas celestes, gaudirte com feyas avans entre 'ls inmortals, de trobarte disposat á combatre ab Neptú.»
Din aixó: y sou germá 's separa sense respóndreli; y la venerable esposa de Júpiter, inflamada de cólera, las emprén ab ultratjes contra la deesa ensoberbida de sas fletxas:
«¿Com es, gossa atrevida, que pararte gosas devant meu? Difícil te seria resistirme, á pesar del teu arch; encara que Júpiter t' hage donat contra las donas un cor de lleó y 'l poder de matar á las que vulguis d' entre ellas. Créume, millor n' eixirias de perseguir per dins dels boschs á las bestias salvatjes y als cervos, que no pas de lluytar contra 'ls que son mes forts que tú. ¿Tal volta desitxas combatre ab mí, á fí de convencerte com t' aventatjo, ja que vens devant de la meva cólera?»
Dihent aquestas paraulas, ab la má esquerra subjecta 'ls dos brassos de Diana; ab la dreta, li treu de la espabila l' arch y 'l carcax. Després, somrient, pega ab l' arch á las gaitas de la deesa, que las gira d' un cantó al altre. Al mateix temps las fletxas llaugeras s' escampan per térra, y Diana, feta un mar de llágrimas, fuig com la colometa que á la vista del esparver, s'arrecona en l'esquerda d' una roca, y evita que 'l terme fatal li siga arribat. Aixis mateix s' escapa Diana plorant y abandonant lo seu arch.
Allavors, Mercuri 's dirigeix á Latona:
«¡No combatré pas ab tú, oh Latona! Es temeritat fer armas contra las esposas del deu amontonador de las nuvoladas. Vésten entre 'ls inmortals, á gaudirte d' haberme vensut ab la forsa irresistible.»
Diu aixó: Latona recull los darts escampats que 's troban caiguts entre 'ls munts de polsaguera; pren lo carcax y l' arch, y després segueix á sa filla. Diana tot seguit ha tornat á arribá al Olimpo; entra en lo palau de bronzo de Júpiter, y, desfentse en plors, la jove donzella s' assenta rlemunt los genolls del deu tot poderós. Lo vel diví de son rostre, tremolava; lo fill de Saturno l' apreta demunt de son pit y li pregunta ab un dols somrís:
«¿Quin deu temerari, filla estimada, ha gosat maltractarte com si descaradament haguesses comés una mala accio?»
La deesa cassadora respon:
«¡Oh pare meu! ha sigut Juno; ha sigut la teva esposa, la mateixa que entre 'ls deus porta la discordia.»
Aixis van conversant. Al mateix temps Febo lia penetrat en la san¬ ta Ilió pera vigilar desde sas superbas murallas á fí de que en