Pàgina:Iliada (1879).djvu/291

 Aquestas son las pregarías del anciá. Al mateix temps, ab sas mans s' arrenca 'ls cabells; més no per aixó ablana l' ánima d' Héctor. Sa mare allavors sospira desfentse en plors; s' esquinsa la vestidura, descubreix sos pits, y desesperantse esclama:
 «Héctor, fill meu, respecte 'l meu pit, tingas pietat de ta mare. Si un dia aquestos pits calmaren los teus planys, no ho tinguis en oblit, estimat fill, combát desde dalt de las murallas á aquest héroe terrible; no l' esperes en cap lloch trobante sol. ¡Insensat! si 't mata, estimat tros de mas entranyas, ni jo que t' he criat, ni ta encisadora esposa podrém plorarte en lo llit funerari; sino que separat de nosaltras, en vers la flota enemiga, los cans llaugers te devorarán.»
 Aixís parlan á son fill, plorant l' un y l' altra y li suplican ab forsa; pero no logran fer cedir l' ánima d' Héctor. L' héroe espera al terrible Aquiles que 's va acostant. Del mateix modo que en la montanya, prop de son cau, un serpent nudrit de plantas matsinosas, pié de furia, s' encara ab lo pastor que 'l persegueix, y li dona horribles miradas, enroscantse devant de la seva cova, aixís mateix Héctor, plé d' inestingible furor, lluny de recular, apoya son escut brillant en una torre que surt de la muralla, y contristat, diu á son gran cor:
 «¡Desgraciat de mí si pasés los portals y las murallas! No tardaria en teñir d' aguantar los insults de Polidamas, que m' aconsellá que tornés á conduir als Troyans á Ilió, durant la nit funesta en que aparegué 'l diví Aquiles. No vaig volerlo escoltar y m' hauria valgut més. Ara que, per la meva imprevisió, he perdut lo meu exércit, tinch por als Troyans y á las Troyanas de llarchs vels. Tinch por que un home menys valent que jo mateix, puga dir: «Héctor, massa confiat en sas forsas, ha perdut al exércit » Aixó es lo que 's dirá. ¡Ah! lo millor que puch fer es no tornar á entrar sense haber mort á Aquiles, ó quedar jo mort gloriosament per la patria. ¡Si abandonés mon escut y 'l meu casco pesant, si deixés arrimada la meva llansa á las murallas pera corre al devant del valerós Aquiles y li prometés donarli l' Argiua Helena ab tots los tresors que Alexandre transportá á Troya en sos profons vaixells! Ella es la causa de la guerra; donémla donchs als Atridas perque se l' enporten. Després repartirém entre 'ls Grechs la meitat de las altras riquesas. Jo faré que 'ls capdills dels Troyans juren no amagar res y fer duas parts de lo que ténen… Pero ¡oh cor meu! ¿que es lo qué pensas? No aniré darrera d' aquest home; no 'm tindria cap mena de compassió, ni 'm respectaria; sense titubejar, me mataría al moment, me mataría com á una dona, puig jo m' hauria tret l' armadura. No es temps d' entretenirse ab ell parlantli de casos y rondallas com fan las nenas y 'ls donzells en sas secretas conversas. No, mes val combatre, y sapiguer tant aviat com se pugui á qui es que Júpiter vol donar la victoria.»
 Mentres que Héctor, inmóvil, reunia tot aixó en son esperit, Aqui-