Pàgina:Iliada (1879).djvu/333

tat. Los demés mortals y 'ls deus, rodejats per la nit, están dominats pel dols somni. Unicament Mercuri está desvetllat, rumiant en son interior de quina manera tornará á guiar, apartantse dels vaixells, al rey Priam, amagantlo de la vigilancia dels guardias sagrats. Tot seguit se posa demunt del cap del rey, y li dirigeix aquestas paraulas:
«¡Oh anciá! ¿creus ja que res tens de temer, pera dormir tan profondament entremitj de los enemichs, perque Aquiles t' ha perdonat. Acabas de rescatar á ton fill benvolgui, fent per aixó quantiosos donatius. Mes pera poderte rescatar viu á tu, 'ls fills que 't quedan haurian de donar tres vegadas mes, si Agamemnon, fill d' Atreo, y 'ls altres Grechs te sabian aqui.
Aixís parla 'l deu, y l' anciá espantat desperta al heralt. Mercuri 's dona pressa en guarnir per ells las mulas y 'ls corcers, y al moment los dirigeix ab llestesa á través del camp, per ahont niugú 'ls vegés. Quan arriban á la passera del hermós riu murmurador, Xanto, descendent de Júpiter, Mercuri se 'n entorna al ample Olimpo. En aquest moment, l' aurora ab son vel rosat se va estenent per demunt de tota la terra; los dos ancians se quedan sols, sospiran, ploran y dirigeixen los seus corcers envers la ciutat al maleix temps que las mulas portan lo cadavre. Ningú entre 'ls Troyans ni entre sas donas de talla graciosa s' adona d' ells avans que Cassandra, hermosa com Venus. Desde dalt de la torre de Pérgamo apercibeix á son pare estimat, dret dalt del carro, y al heralt de la veu sonorosa. Veu també á son germá ajegui demunt del llit funebre en lo carreta arrastrada per las mulas. Tol seguit esclata en plors, y vá esclamant per tola la ciutat:
«Guayten, Troyans y Troyanas, correu á trobar á Héctor, ja que alguna vegada l' habian saludat quan, essent viu, tornava del combat, perque era la joya estimada de la ciutat y de tol lo poblé.»
Diu aixó: y tothom surt; cap home ni cap dona 's queda dins de la ciutat; una estremada aflicció s' apodera de tothom; troban al peu dels portals lo cadávre que duhen, y las primeras, sa esposa estimada y sa venerable mare, saltan del carro, s' arrencan los cabells y besan lo cap del héroe. La multitut las rodeja y 's desfá eu llágrimas. Durant tot lo dia, fins á la posta de sol, haurian plorat devant de las portas, demunt d' Héctor, si desde dalt del carro l' anciá no hogués esclamat:
«Deixeume 'l pas franch, que ja us assaciareu de dolor quan hauré portat á Héctor en mon palau.»
A aquestas paraulas, lo poblé s' aparta, la carreta rodola per Ilió y no tarda en arribar al superbo palau. Lo cos es colocat demunt d' un llit; prop d' ell s' hi posan fúnebres cantors que comensan las lamentacions. Mentres aquestos deixan sentir un cant barrejai ab sospirs,