Pàgina:Iliada (1879).djvu/41

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


de bronzo. Quan están armats, cada un entre 'ls seus, s' avansan al mitj de la arena, y 's donan miradas terribles. Lo temor s' apodera dels espectadors, Troyans y Grechs. Los dos héroes se deturan, l' un devant de l' altre, á la distancia medida avans, manejant ab furia sas prolongadas llansas.
 Alexandro es lo primer en tirar son dart y pega contra l' escut de Atrida; més no pot penetrar en lo bronzo y la punta 's romp en lo fort escut. Menelao tot seguit pren l' acerada llansa, invocant á Júpiter:
 «Rey, fill de Saturno, concedéixme que 'm puga venjar del diví Alexandro, que ha sigut lo primer que m' ha causat una mortal injuria; rendéixlo baix del meu bras, á fí de que entre 'ls veniders se vaje ab compte d' oféndrer á un hoste que us acull ab amistat.»
 Dihent aixó, fa volar sa prolongada llansa, que 's dispara y alcansa l' escut del fill de Priam; lo dart impetuós forada l' escut resplandent, s' enfonsa en la corassa, y prop del ventre, esquinsa la túnica del Troyá; pero aquet se brinca y evita la negra mort. Atrida treu sa espasa adornada de claus d' argent, l' alsa y la deixa cáurer demunt la cimera del casco de son contrari: més se li romp la fulla y salta á bossins. Atrida, furiós, mira l' ample cel y exclama:
 «Poderós Júpiter, entre 'ls inmortals, cap n' hi ha de divinitat mes crudel que tú; quan creya fer expiar á Páris l' injuria causada, vetaquí que entre las mans se 'm romp l' espasa y aixís mateix lo dart disparat no li ha causat dany.»
 A aquestas paraulas se tira sobre Alexandro, l' agafa pel cim del seu casco, y 'l porta cap al costat dels Argius; la corretxa ricament brodada, que passant per sota la barba subjecta 'l casco, estreny lo seu coll delicat y l' ofega. Allavors Menelao l' hauria sens dupte arrastrat, y hauria conquistat una gran gloria, si Vénus no se 'n hagués apercebut, y no hagués trencat lo lligam, tret del cuiro d' un toro inmolat. Lo casco vuit se queda en la forta má d' Atrida, que 'l fá rodolar fins á las filas dels Grechs, ahont sos estimats companys l' arreplegan. Ell, al mateix temps, acomet altra volta, desitjant ab furor donar un cop mortal ab sa llansa de bronzo. Mes Vénus, enlaira fácilment al fill de Priam: com pot ferho una divinitat; lo rodeja d' una boira impenetrable, y 'l transporta á sa cambra nupcial plena de perfums. Ella mateixa corre á cridar á Helena, la troba en l' alta torre, voltada d' una pila de Troyanas, l' empren baix la figura d' una sirventa, carregada d' anys, hábil en teixir llana y estimada de sa mestressa, que en altre temps l' habia servida en Lacedemonia. La deesa s' alsa ab suavitat lo vel y crida á l' hermosa Argiua.
 «Seguéixme, li diu, Alexandro 't demana perque tornes á son palau. Ell mateix, en la cambra nupcial, demunt del llit, está resplandent d' adornos