Pàgina:Iliada (1879).djvu/74

teus cástichs, ni per tas órdres; y tú li perdonas tot, perque sols tú has engendrat aquesta divinitat funesta. Ella es la que ara excita á revelarse contra 'ls deus, al superbiós Diomedes; primerament ha ferit en la má á Cipris; després m' ha acomés, com si ell fós una divinitat, y si 'ls meus peus llaugers no m' haguessen tret del perill, sens dubte hauríia sofert per llarch temps entre 'ls horrors de la mortandat, ó bé, vivint, m' haguera deixat sense forsas baix los colps del acer.»
Júpiter dirigeix á son fill una mirada d' ira y esclama:
— «¡Divinitat inconstant! no vingas prop meu á lamentarte; tú ets lo més odiós dels habitants del Olimpo; continuament te complaus ab las discordias, ab los combats, ab las querellas; tens l' es¬perit inflexible é intractable de ta mare Juno, que apenas puch subjectar ab mas reprensions; y suposo que ara sufreixes per haber seguit los seus consells. Mes no vull pas deixarte més llarch temps en los sufriments del dolor, perque al últim ets mon fill, y ets nascut de ma esposa. ¡Tant crudel com te mostras, si fosses descendent d' un altra divinitat, ja faría mólt temps que estarías considerat en l' última fila dels habitants del cel!»
Aixís diu, y mana á Peón que 'l cure. Peon, posant demunt la ferida bálsems saludables, calma son sufriment, perque la mort no s' apodera jamay d' una divinitat. Del mateix modo que ab prestesa, remenada per una má lleugera, la llet líquida s' agrumolla, quan s' hi tira 'l such de la figuera, aixís mateix se cura ab llestesa l' impetuós Marte. Hebe 'l condueix al bany; després, compareix ricament vestit, s' assenta al costat del fill de Saturno y 's complau en sa gloria.
Las duas deesas, l' Argiua Juno, y Minerva, valiosa protectora, entran al palau de Júpiter, quan han allunyat de la matansa á Marte, flagell dels humans.