Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1859.djvu/154

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.

— 154 —

 Y al véurer frenétichs que del mòn las penas
no ofega 'l bullici de llurs bacanals,
la vida aborreixen, y passan los dias,
y van al sepulcre de tot renegant.
 Qué sens fé en la vida no naix la esperansa,
sol bálsam que cura las llagas del cor;
sens fé es lo mòn àrit, desert sens oassis,
un camp de batalla bont reina la mort;
sens ella no brillan virtuts ni grandesas,
sens ella es la vida planeta sens sol,
es flor sens aroma, y es aigua estancada
que res fertilisa, tant sols cria llot.
 Qui créu sab que passan los mals com la sombra,
que exten en la terra lo fum de un vapor,
que venen las glorias darrera las penas,
y, si pateix, calla, y espera 'l temps bo;
que Dèu té una palma pel mártir que plora,
que té una corona per tota virtut;
y á qui ab fé l' ensalsa li dóna la gloria,
y al malalt que prega li dòna salut.
 Si 'l mòn ab despreci tal volta 'ns contempla,
perqué 'ns mira pobres y tristos y humils,
si no tenim joyas, palaus ni grandesas,
ni totas las galas que ostentan los richs;
no hi ha que afligirse, no hi ha que assustarse,
la joya més rica que 's pót alcansar.
es la paciencia per sufrir las penas,