Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1860.djvu/139

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.

— 139 —

Y dels soldats que 'l guardan las armas que llampegan,
Y 'ls tochs de guerra s' ouhen que porta entorn lo vent.

Dels instruments de bronze ja s' ouhen las tocatas
Ab que la host de Castèlla saluda als nous germans,
Joyosa, pus son tants los llors que aquell sol cria,
Que 'ls ajude á cullirlos lo bras dels catalans.

Com llurs cors se dilatan! Si avuy las marinadas
Los han trobat rebentne llurs besos indiferents,
Demá al vent de las balas, demá al foch de las bombas,
Veurá Tetuan tenyirse de goig llurs fronts ardents.

Com llurs cors se dilatan! Ja están en lo honrós circo
Hont, nous gladiadors, vindrán tost á renyir.
Hont mostrarán com saben los fills de Catalunya
Dar la mort ó rebentla, caurer, riure, y morir!

Ah! ja han saltat en terra, en eixa terra antiga
Que guarda las petjadas del púnich, del romá.
Llurs petjadas triunfals que 'ls segles no borraren
De la host que á ella hi devalla la planta esborrará.

Ja 'l nou Roger los parla. Sobre 'ls estrebs alsantse,
Y alsánt ensemps al ayre trèmol lo puny febrós,
Sobre aquells cors de flama, que ab fort panteix lo escoltan,
Llansa en cada paraula del cor encés un tros.