Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1863.djvu/33

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.

— 33 —

 Mès arrancat després per fats perseguidors,
Ja no conech ni sent' com en millors vegadas;
Així d' arbre migrat á terras apartadas
Son gust perden los fruyts, é son perfum las flors.

 Qué val qeu m' haja tret una enganyosa sort
A véurer de mes prop las torres de Castella,
Si 'l cant dels trobadors no sent la mia orella,
Ni desperta en mon pit un generós recort?
 En va á mon dòls país en alas jo 'm transport,
E veig del Llobregat la platja serpentina;
Que fora de cantar en llengua llemosina
No'm queda mes plaher, no tinch altre conort.

 Plaume encara parlar la llengua d' aquells sabis
Que ompliren l' univers de llurs costums é lleys,
La llengua de aquells forts que acataren los reys,
Defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
 Muyra, muyra l' ingrat que al sonar en sos llabis
Per extranya regió l' accent natiu, no plora,
Que al pensar en sos llars no 's consum ni s'anyora,
Ni cull del mur sagrat las liras dels sèus avis.

 En llemosí soná lo mèu primer vagit
Quant del mugró matern la dolça llet bebia;
En llemosí al Seynor pregava cada dia,
É cantichs llemosins somiava cada nit.
 Si quant me trobo sol, parl' ab mon esperit,
En llemosí li parl', que llengua altre no sent',
É ma boca llavors no sab mentir ni ment,
Puig surten mas rahons del centre de mont pit.

 Ix donchs per expressar l' afecte mes sagrat
Que puga d' home en cor gravar la ma del cel,
O llengua á mos sentits mes dolsa que la mel.
Que m' tornas las virtuts de ma innocent edat,