Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1864.djvu/103

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Dia:—Senyora, val mes enginy que forsa, y allí hont no hi arriba lo cor de l' áliga, ni la forsa del òs, hi arriba l'enginy de la formiga.
 Y com ell ja se 'n volgués anar, diuli la nina:—Axó fet y 'l drach vensut, tot encara restará per fer; pus vensut lo drach, tens de matarlo, y mort, tens d' escorxarlo, y escorxat, tráureli de dins una coloma que fará tot lo que pugue per fugirte. ¡Y si 't futx, tot será perdut pera sempre! Mès si la pots agafar, ets de matarla, y morta, ets d'obrirla, y oberta, tráureli de dins un ou d'or que 'm portarás á mí, pus jo sola sò qui en lo mòn sap lo que ab ell deu ferse pera desencisarme.
 Diu:—Axí Dèu m'ajut, com tot se fará.
 Diu:—Si axís ho fas, devant Dèu sia y de mí tens segur l' agrahiment y dès d' ara tot quant vullas.
 Diu:—Senyora, content seré dès d'ara si us plau donarme lo mirall encisat que á semblansa de tusó portau al pit, pera que ab ell me conforte y per tos vencedor sia. Y penjantli la nina ab sos delicatíssims dits del coll l'encisada imatge, besáli ell ses mans y dient:—¡Válguem Dèu, jo fos áliga! y passant pe' l finestral, lexá á l'encisada nina mes encisada que may.
 Mentres tant ell vola que volarás feya via á través la mar salada, y quant deturá son vol, tenia ja dessota 'ls peus los blanchs cims del Canigó y veya les ombrívols selves y regalades aygues y sentia 'ls rossinyols que nit y dia cantaven. Llavors se deturá demunt del cim mes alt y vegé 'l gorch, les aygues del qual no 's movien. Y fent lo que li havia estat acomenat, llensá una pedra al fons. Y no lo que li havia estat dit, mes encara vegé. Les aygues brugentes al cel tocaven, les onades del gorch com la maró d'inflades, la tempestat demunt son cap y sota 'ls peus fins á les planes, lo tro ressonant cent voltes tramés de roca en roca, los penyals estimbantse ab fort terratrémol y les fades en mitx de la negror xisclants com bojes. Y ell en forma d' áliga á la claror del llamp volategava, llambregant al drach qu' al sortir ab son verinós esguart tráurer foch pe'ls ulls y pe'ls quexals talment semblava. Reptá'l ell de feréstech y mal encisador, y que de res li havia de servir tot lo socós de les nou fades com per ell fos en batalla lo gloriós sant Jordi á qui de cor anomenava. Y dient:-¡Válguem Dèu, jo fos òs! sens lexar lo mirall encisat hont se veyen cent voltes mes grans totes les coses, s'escometeren los dos ab tant gran esfors y dalit que la polsaguera 'ls tapava. Y axís bregaren tot lo jorn dès del matí