fauts, sacres y esparvers y tota clase de falcons, ab sos corresponents capells, gits, cadenas y cordas, y en los sarrons las louras, carns y demés necessari pera mantenirlos y avesarlos; per tot arreu se removian y broncavan encordadas de gossos; per tot se veyan arquers que preparavan archs, viras y passadors, y 'l so escapat una volta que altre de algun corn ó trompa de cassa donava indici tot sovint de que se estava preparant una gran partida de cassa, y que era 'l lloch ahont se prevenia y de ahont anava á sortir lo gran palau comtal de la ciutat de Barcelona.
Arribada la hora, vestit ja y á punt de cassa lo comte Ramon, un esclau negre tragué de sa gávia al astor que era mes estimat del Comte, y esperá á la vora de la cambra comtal pera entregarlo á son senyor; y donat ja 'l corresponent avís, mentres la enternida esposa mirava desde son llit tot quant feya l' espòs pera prevenirse, y de ell esperava una carinyosa despedida, sonaren á ple, com de costum, las trompas dels munters comtals, y 'l comte Ramon, ferit en lo mitj del cor de ternura y sentiment, s' abalansá pera donar un ardent pató á la trista mare y al hermós petit, que dormia en sos brassos. Mes ¡oh quin sobresalt fou aquell! Al soroll de las trompas l' infantó despertá com espantat, y á pesar de sa tendre edat, feu un expressiu moviment com recullintse y amparantse en lo pit y en los brassos de sa mare, y esclatá en un plor. Aguda sageta era aquella que 's clavava en lo cor de un bon pare, lo qual, sentint instantánea melancolia, hauria, si hagués pogut en aquell instant, sospés lo goig que esperava fins renunciant á ell. Pero era ja tart, y considerant aquell pasme del infantó com un efecte natural, procurá lo Comte sortir lo mes prompte possible de aquella mala situació, y abrassant fortament á mare y fill, omplils de patons, y, humitejats los ulls, sortí de la cambra. Al arribar á la porta, no pogué menos de girarse, com despedintse ab la vista, y encara que era millor lo silenci pera no avivar lo sentiment, no pogué menos de dir á la esposa: —A mon fill te encomano, mentres que jo estiga ausent. —A quals paraulas contestá la mare: —No teniu que dirme aixó, espòs, pus ja sabeu que ell es lo llas de nostre amor, l' escut de mos drets y la esperansa de la terra. Vos sòu tan sols lo que deveu guardarvos, pare y marit, y feu que us guarden així mateix los bons amichs que ab vos vajan!
En compte de ser estás últimas paraulas de la Comtesa la senyal de sa resolució en aquells moments, feu certa suspensió 'l Compte,
