Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1864.djvu/94

 Abans quant se llegia, incerts los ulls giravan,
buscant de cel y terra los bèns que 'ns aconsolan,
que alli del cel se veyan la gracia y la armonia,
del mòn las maravellas, que l' home perfecciona.

 Poblet era 'l mot noble que omplia aquella fulla,
breu mot que, al pronunciarlo la mes senzilla boca,
tant sols ferho podia ab to de gran respecte,
com qui s' admira ab pasme quant fels antichs li contan.

 De pol á pol corria de aquell breu mot la fama,
y al repetirlo l' eco per terras ben remotas,
baixavan á escoltarlo del trono los monarcas,
y fins, com saludantlo, s' alsavan la corona.

 Del pelegrí los passos, tornant de Terra Santa,
com á descans buscavan del gran Poblet la sombra,
y 'ls capitans invictes, rendits per la vellesa,
pensant en ell, sentian ab gust sa derrera hora.

 ¡Poblet! 'Poblet!! tan forta al viatger que 't busca
parla la veu á la ánima, quant prop de tu s' acosta,
que fins sens divisarte ja sembla que 't divisa,
pus ja que en res tornáres, quant res no véu te troba.

 Los ulls tancar jo sento, que aixís millor te miro,
pus cego á ser me obliga lo pes de la memoria,
é il-luminada aquesta del cor ab viva flama,
encara en lo gran llibre lo mot veig que l' adorna.

 Jo prou, quant vaig ab la arpa entorn de tas ruinas,
bell centre en altres dias de imponderables glorias,
voldria saludarte fent cántichs de amargura,
sortir fent de tas pedras los trossos de ta historia.

 ¡Mes no! que al escamparlos pel vol de ta comarca,
al emportarsen l' ayre mas llastimeras trobas,
si semblas desert ara, molt mes ho semblarias,
fugint de sa tristesa tots quants per allí moran.