Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1876.djvu/82

 Se sent perdut, un gemegar tristíssim...
los erts esclaus de genollons se postran
y al llit de mort s' adressa Cleopatra
los vels cayguts en los cavells envolta.

 Esten los brassos alenant, que mira
l' espós venir en cerca de la esposa,
errants los ulls, esgroguehit per terra
la sang cayentli que del pit li brolla.

 Y estreny, ubriaga aquellas formas ertas:
ab foch de besos la color li torna,
y 'l pit serrant damunt de sa ferida
li parla aixís y ab lo mirar l' afoga.

 —Oh raig fidel d' agonejanta lluna,
que bell qu' estás iluminant ma tomba!...
quan tots s' allunyan deshonrant la patria
tú vens encar, y ets meu y no ets de Roma!

 Los cops ferrenys de las pesants centurias
als murs obriren sangonentas golas;
tot es finit; los deus d' Alexandría
l' altar sedeixen pera jas de llopas.

 Muyram! Los cors que véncer no saberen
llensem del pit, y unint las fredas bocas
si al bes primer la terra nos partírem
partimse avuy l' imperi de las omhras!...

 Del trist guerrer se tancan las parpellas:
lo front inclina mormurant—Oh Roma!...
y llisca mort del pit de la regina.
y 'l cap per terra entre la sang rebota.

 De sobte, al lluny, ramor de la batalla
se sent y creix y rebramant s' acosta:
brandint los ferros los esclaus s' aixecan.
als cops s' abaten retronant las portas.

 Las llantias moren oscilant; la fada
esqueixa enrera las sagnantas robas!...
feresta vibra de cruixents anellas
entorn sos pits batega y se cargola!...