Aquesta pàgina ha estat revisada.
Lo Sol ponent dels pinetars darrera
núvols y cels en flames abrusava.
Fregant les branques dels vells pins volava
una olor com de rossa cabellera.
Era aquella hora dolça y riallera,
que 'ls somnis naxen quan lo dia acaba,
y tu venies ab ta vesta blava
los lliris doblegant de la pradera.
Eres l' insomni que aborreix lo dia.
Rera les flors que ta petjada obría
'nava minvant la claretat dels cels.
Y entre una boyra de suaus aromes
féyente un march les carmesines bromes
y 't coronaven los primers estels.
