Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1907.djvu/267

 Senyora:

 Dames y Cavallers:


 Es una cosa ben trista haver de dir que una festa s'acaba. Oh poètiques ilusíons! Nades tot just, apar com si us inclinessiu y defallissiu. Les estrofes s'agotan, els perfums s'esvahexen, els esguards semblan tenuament fatigats. Ja —damunt lo que foren riallers ornaments, bellugadissa de testes amables— hi va cayent un repòs d'or, serè y solemne que'ns fa avinenta la necessitat de l'adeu.
 Adeussiau, poetes. En vostres mans tot lo del món que tingui ombra d'existència se toma un pretext d'emoció y de música. Se us fa l'atach formidable de que lo que dieu es massa hermós. Viviu maravellats de coses simplíssimes, y ab una imatje, inconscients, desfeu un univers. A reveure, perquè sou com uns infants, y'ls Jochs Florals, oh divins, us tornaràn a atraure donantvos joguines.
 Adeussiau, ramell egregi que representeu en sients d'honor la missió inspiradora de la Bellesa Immortal; adeussiau, imatjes torbadores de feminitat esparses arreu d'aquesta sala gloriosa. Quan els poetes deyan ara al vostre davant llurs estrofes, hi afegían sense adonarsen un encant de bissarría y petulancia. Car es ben cert que'ls versos, al romandre erms y abandonats, lluny de vostra mirada fatillera, perden quelcom de la llur externa brillantor, malgrat puguin guanyar en recullimenty penetració espiritual. Esdevé igual que ab les flors que avuy dueu; demà, esblaymades entre unes pàgines,