Aquesta pàgina ha estat revisada.
Joan
Això mellor, perquè tampoc hi havia prou menjar. Cinc mesos de batre-m...
Anton
Boi malalt?
Joan
... am la mort, Anton, am la mort! Cinc mesos sense noticies de casa, sense un consol, sense un amic; no més sabent... que perdiem, no més que veient arribar ferits, que no feien pas el posat d'haver guanyat cap batalla... Va entrar el vostre noi, i, francament... ploro pensant-hi... el cor me va saltar d'esperança. Érem amics, erem veins, haviem treballat sempre junts. «Ara n'arriba un dels teus, un del teu poble! —jo'm deia.— Ara podras revifar-te». Però, cah! Venia ferit d'un braç, però alegre, cridant, despertant els altres malalts...
Carme
Quina alegria! I què va dir-te?
