Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/109

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


rades, amb els llibres clars i conformes, i l'Haber i el Debe nivellat, arribava a anar malament, n'hi havia pera perdre la fe en el sant Nus, en els padrins, en els testimonis, i en l'epístola.
 No: podia estar serè, i hi estava, perquè hi havia motius d'estar-hi. Podia dormir tranquil i hi dormia, perquè no sabia dormir d'altre modo. Podia tenir fé en el pervindre, i n'hi tenia, perqué el pervindre en tenia en ell. Tot estava previst, meditat, midat, pamat, mesurat; podia anar-se a casar sense tremolar-li el polç, i amb un somrís a-n'els llabis, i podia mirar la gent am tota la tranquilitat del qui mal no fa mal no pensa... i aixis hi aniria en sent hora.
 I no va tardar a ser-ho d'hora. Havia passat un mes, més depreça i més volant que quan s'han de pagar factures. S'havien acabat les obres, i el sastre havia dut la roba, quan un vespre, oh vespre solemnial!, mentres estava tirant ratlles a n'els fulls del Inventari, va arribar el senyor Esteve, i li va dir:
 —Noi: Em penso que ja et recordes que demà es el senyalat, qu'es té de cumplir la sentencia. Es la darrera nit que dorms sol, i com que ja sabs que jo ting taleia de guiar-te i de aconsellar-te, et vullfer quatre reflexions. Demà, quan t'hajin beneit, ja t'en donarán de concells, però t'els donarán en llatí, i els concella en llatí s'esbraven. Jo t'els donaré en català, i