Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/130

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


més botiguera, que la que havia trobat l'Esteve, am la ajuda de gent entesa: una dòna que era una finca, una dòna que produia més del catorze per cent, una dòna que si hi haguessin premis pera premiar les botigueres, li haurien donat medalla d'or; or que hauria anat a caure a n'aquella guardiola.
 Ell, l'Esteve, no havia de fer més que comprar; «comprar bé», com havia dit el senyor Esteve, i ella ja's cuidava de tot: de vendre, de despatxar, de posar l'olla alfoc, de treure-la; de manar a la minyona, al tenedor, a la sogra, i fins a n'ell mateix. Ell no més havia de fer l'home, que per això duia pantalons; i ella es cuidava de posar-los-hi, com qui volca un comerciant. Ell, a fer presencia a la casa; d'estampa, de Majestat, de respecte, i ella el teixit de l'aranya; un teixit tan fi però tant espès, que no s'escapava una mosca.
 I tot això ho feia sense crids, sense soroll, sense pressa. Relliscava silenciosament per tots els recons de la casa: anava aont havia d'anar am pas de monja; parlava baixet i poc a poc com si hi haguessin malalts a la casa; caminava com descalça per no despertar la parroquia, i de mica en mica feia'l seu fet, com un àngel del negoci que hagués baixat a fer el miracle de venir-los-hi a portar la casa.
 Vaja, que aquella «Puntual» ja era més que una puntual. Era un niu de reglamentació i de virtut ben entesa.