ma a n'els parents, a n'els coneguts, i fins als veins, que cosines, senyora Pepa, senyora Felicia, i tots plegats, van anar l'endemà a veure-ls, com si haguessin tingut un daltabaix o haguessin tret una rifa. Fins el graner va deixar el llegum pera anar a saber si'l seu gendre se li havia trastocat, i feia desgraciada a la filla.
—Un cop de cap, — anava dient el matrimoni a n'els que anaven arribant. —Va ser un cop de cap. Un rapenta.
—Però què vareu fer? Què vareu menjar? 1 la vista? Es tant bona com diuen la vista?
—Espaiosa, —va dir l'Esteve.
—Diu que's veuen tants i tants pobles?
—Espaiosos. Li havia agradat la paraula, a l'Esteve: i tot ho trobava espaiós: la vista, el cel, l'arroç, la caçola i les costelles.
—Si aquestes montanyes dels voltants les tinguessin a l'estranger, serien les mil i una noches, — va dir el graner, entusiasmant-se.
—Nosaltres hem sentit a dir que és una cosa molt poètica aquesta montanya Pelada, —deien en tercet les Maries.
—Espaiosa,—tornava l'Esteve.
—Si jo tingués medis pera viatjar, no'm mouria mai de fòra, —deia la senyora Felicia. —M'agradaria anar a n'el bosc, però en bosc que fos meu, i que hi pogués tenir safreig, una cascada am pedra tosca, una parra
Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/150
Aquesta pàgina ha estat revisada.
