Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/162

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


o cridar; o plorar o moure-s; o dormir o armar xibarri. Encara no tenia quatre mesos i ja's mirava la gent, i no solament se'ls mirava, sinó que semblava coneixe-ls. A cinc mesos va començar a riure; a riure, cavallers!, allí que'l riure semblava un renec. Als nou mesos ja va saber dir papá i mamá; a un any i mesos a fer preguntes, i a un any i mig a respondre-les; i aixis que'l van deixar anar, de la primera embranzida, va córrer més de dugues canes sense topar a les cadires.
 Una altra cosa extraordinaria que's va notar a n'aquell infant, que també era portentosa a n'aquell cau de bones costums, és que tenia'ls cabells riçats; però no quatre cargolets dels que's cargolen am prudencia, sinó riços verdaders: de luxo, de senyor, de noble; d'aquells riços que's fan servir o per vanitat o per tallar-los, segons les families que'ls crien.
 Allí no'n gastaven de riços, però era una una cosa tant estranya de tenir un fill am dibuixos, i am gorniments que no són útils, que tots estaven admirats.
 La mare, sense saber-ho, en tenia com un orgull: quan els cabells es cargolen és que són diferents dels altres, i, siguen les dònes que vulguin, la distinció sempre'ls admira. La senyora del primer pis deia amb un tò de profecia: «Ai quan creixin aquets cabells que n'ompliràn de medallons!» El senyor Esteve