Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/168

pensant en les processons, la senyora del primer pis havia tingut una pensada.
Ja que'l noi era tant riçat, tant ros i tenia aquella cara de figureta de pessebre, d'angelet d'altar, de ñiño, per què no'l feien anar a la processó de la parroquia, vestidet de sant Joan, amb el seu bè corresponent i am tots els requisits d'aquets casos? Ella en tingués un d'infant tant ñiño, ja ho crec que li faria anar! No esperaria pas que creixés, que quan passen dels cinc anys aquestes criatures tant riçades els hi han de tallar els cabells, i un infant sense cabells no és prou criatura ni prou home.
L'idea va entusiasmar a la mare. Realment, veure'l seu fill ben vestidet de sant Joan entusiasma a qualsevol mare, per poca devoció que tingui, i ella podia ser estalviadora, però pera'l fill no hi planyia res; però l'Esteve ja era diferent: havia tingut aquella quiebra (sempre que havia de gastar la retreia), i el vestit de sant Joan du molt gasto: s'han de comprar pells, gaiato, corona, bandereta, sandalies i mitges de color de carn, i, sobre tot, s'ha de comprar un bè, perquè un sant Joan sense bè és com un establiment sense género, i ell no estava pera desembolsos amb el dèficit d'aquella quiebra!
La mare va insistir dient-li que lo que costa més del vestit són les betes i les trenzilles, i que d'això en tenien saldos, i que en tocant