haver un crid d'admiració. Mai, però mai, un sant Joan que fos tant Joan com aquell s'hauria passejat pel barri! Ni allò era un infant, sinó un sucre; ni'l bè un bè, sinó un maçapà; ni a n'els altars ni a les estampes s'havia vist una parella tant proporcionada i tant piadosa.
L'Esteve va pujar pera veure-la, i no va tenir gaire alegria perquè pensava en el gasto, però tampoc va tenir tristesa, perquè fet i fet era'l pare. Van donar brenar a sant Joan i una mica d'ofals a la torna; va arribar el senyor Pau de levita i van sortir cap a Sant Cugat am tot el veinat a les portes, armant un esvalot i uns crids que fins el centinella's va girar pera saber lo que passava.
En sent aprop de Sant Cugat, sant Joan va volguer fer lo que no hi ha cap llei ni cap santetat que ho privi. I pera'l pobre tenedor de llibres aquí començà'l primer treball. La criatura prou demanava, però'l senyor Pau no ho sentia, i quan ho va sentir ja era tard. Com que li havien lligat els colans per sota de la pellisa, i com que pera treure la pellissa s'havia de desgornir el trajo, i com que l'infant duia pressa, i com que també era pràctic, cansat de plorar... va resoldre-s, i el color de rosa dels colans va quedar d'un tò més pujat de dalt a baix de les cames.
Aixís i tot, van continuar. El senyor Pau va pensar que encara que anés un xic mullat no tots els sants Joans són aixuts, i, amb
Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/172
Aquesta pàgina ha estat revisada.
