Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/188

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


li hauria de servir, s'hi va tirar am tant alé, que no podia dar l'abast d'apendre-n. Ja n'hi podien donar a llegir de coses, que ell se les empassava com bresques; ja n'hi podien donar de làmines, amb ulls i orelles i nassos, i geometries pera copiar: am dos cops de llàpiç les treia, i escupides a l'estampa; ja n'hi podien donar de solfes, que ell anava més llest a apendre-les que no pas el mestre a tocar-les. Menos números, tot lo que vulguen. Menos xifres, que li convenien, tenia un cap que tot hi entrava. Anava saltant els cartells com aquell qui salta la garrotja, i dels cartells passava als llibres, i dels llibres xics als més grossos, i el mestre estava apurat, perquè am l'empenta que portava, si no li treien pas del devant, aviat sabria més que ell. I tot això sense amoinar-s'hi, alegre, trempat, graciós, empassant-se les lliçons com aquell qui's menja un carmel·lo; aprenent lo més complicat no fixant-s'hi (com deia'l seu pare); recordant lo que llegia amb un posat de tant-se-me'n-dóna, i quedant-li temps de fer campana i d'anar a córrer i a fer gatzara.
 Això sí, fins en això s'apartava de les tradicions de «La Puntual»: ell no hauria anat mai als glacis, si'ls glacis hi haguessin sigut. No li agradaven els llocs tristos. Ell anava sempre vora'l mar, allà ont hi havia llum, allà ont hi havia blau, allà ont hi trobava espai pera'ls ulls i aire pera omplir els pul-