Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/197

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


de les firmes perquè són paraules escrites; no us fieu gens de les dònes perquè són màquines de dir-ne; i no us fieu ni de vosaltres perquè us podeu equivocar. Fets, sempre fets!, que tot lo demés és nuvolada, i el comerç no hi viu als núvols.
 I, ja no poguent més, va anar al gra.
 —I ara, adéu-siau, i res de llàgrimes ni de tonteries. Fets! Guardeu un record de mi, però sobre tot guardeu el crèdit. Fets! Un enterro senzill.... i... fet!
 No va poguer dir res més. Va estar una hora agonitzant, anant dient: «Fet...» entre llavis i quan va callar va morir-se.
 La familia va plorar una estona per ordre de sentiment i per qualitat de parentiu; però, seguint els manaments del difunt de no vessar gaires llàgrimes, van dir tot allò que's diu quan se mort algú que ja li toca: que «s'ha fet tot lo que s'ha pogut», que «ha mort am tots els coneixements», que era un gran home i un gran besavi, però que ja era prou vell pera morir-se, i com que la qüestió eren «Fets!», am l'excusa meritoria de saber lo que disposava pera l'acte del seu enterro, van anar a obrir el testament, que no'n deia res de l'enterro.
 Lo que deia és que feia hereu de tot lo que tenia i tingués, de «La Puntual» i de lo altre, a n'el seu successor, l'Esteve; un usufruit a la seva dòna, alguna deixa als parents,