Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/213

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


que semblen presons de gent de bé; i allí no veien cap vista: el quartel, sempre aquell quartel, am les finestres de sempre, rectes, iguals, a rengleres, com una malaltia d'uns ulls que veiessin les coses quadrades.
 El senyor Esteve havia lograt lo que volia : ser mig ric. I el ser-ho molt li hauria vingut ample. De gra en gra i d'espiga en espiga havia lograt omplir el graner: un graner que no vessés, però que tampoc hi haguessin goteres; havia lograt tenir crèdit (la santa aspiració de l'avi) i havia lograt no fer-lo servir; i tot això sense sotracs, sense trastorns, sense engunies; no més anant remant poc a poc, com aquell qui passa'l rosari. Estava a mig camí del viure, i si li haguessin preguntat què havia fet a la vida, hauria tingut de dir això: remar, remar sempre sobre un estany d'aigües somortes. Mai ningú malalt en aquell triunvirat de pare, mare i Ramonet; mai ningú rebotent de salut; mai una hora de tristor pera veure després l'alegria com un sol neixent que s'aixeca; mai un desbordament de rialles pera veure la porta del riure. Pla, tot pla; sempre tot pla, sense un turonet de consol. Ell sembrant i la dòna cullint, venia'l dia de la sega sense ni'l goig de veure'l blat caient com un devassall d'or sobre de l'era assoleiada. El balanç no'n tenia d'era. Números, no més que números que no volien dir: «En farem això o en comprarem allò altre», o els