Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/217

volia dir res, que deixava a tot-hom content. Duia una levita tant cordada, tant llisa i tant llarga, i el que du una levita llarga inspira tanta confiança, que'l tenien com un confés pera'ls assumptos comercials; aconcellava tant poca cosa, per no equivocar-se mai, que, no ,equivocant-se mai, encara n'hi tenien el doble; parlava tant apoc apoc i qualsevol cosa de les que deia agafava tal aire de sentencia, i l'home que diu sentencies, per esguerrades que les digui, troba tanta gent que se les creuen per no tenir-les de pensar, que no s'entenia de feina; aixis com hi ha curanderos que am quatre signes curen els mals perquè tenen posat de curar-los, hi han homes que no dient res tots els concells semblen bons perqué tenen posat de conceller; i al nostre pobre senyor Esteve (que ja tots l'anem coneixent), perquè no sabia què dir, l'havien pres per callat; perqué no sabia riure, per savi; perqué no sabia parlar, per pensador, i perquè tenia'l cap gros (que era cosa de sombrerer), per testa plena de substancia; i entre «La Puntual» i el cap, i el no dir res, i la levita, era un home que'l respectaven, tant com per això que havem dit com per por de pendre-l per altri.
 I a fe que era un home ben senzill, ben modest i ben sense pretensions el quefe de «La Puntual». Mig ric com era i amb un establiment tant proveit i am cinc o sis dependents, i senyor Pau, i viatjant, i dòna, i fill,