les Maries pera fer una conxa de ganxet. L'aigua va donar tant que fer que si, en comptes d'un quart de ploma, n'hi arriba haver tota una ploma, encara hi seriem a les hores d'ara. Van volguer que hi hagués un lago: un lago d'un pam de fondaria, una mica més gran que'l safreig, i també voltat de petxines, i com que un quart de ploma d'aigua no és una cosa molt valenta, d'anar del dipòsit al safreig, del safreig a la cascada, de la cascada al lago i del lago als regarons, quan havia de regar, arribava ja tant cançada que deia: «I que regui qui vulgui!», i feia un clot i s'hi enterrava; i en quant a les fantasies que hi havia de posar el senyor Esteve, en això sí que s'hi va lluir, gastant lo que feia al cas. A la branca d'una pomera hi va penjar una bola de vidre d'aquelles que s'hi veia a dintre la seva torra i la dels veins, que era una cosa preciosa; al lago dos ànecs de terra cuita, asseguts a sobre de la tosca, que no més els faltava el parlar; al mig un pescador de canya, també de terriça de canti, que tenia tanta expressió i tenia un mirar tant natural que si hi hagués hagut peixos en el lago, i no s'haguessin mort de sed, pot-ser s'haurien deixat pescar; al costat, pera mirar-se l'aigua, un banc rústic (que l'havia fet un aficionat a fer bancs pera matar les vetlles de l'hivern) que tot era fet de troços d'arbre com a tall de llonganiça, però tant ben posats l'un sobre l'altre que s'havia de dir
