Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/247

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


entrar a la casa. Afigureu-vos si era boig, aquell pintor, que despreciava'ls diners que li pogués deixar el seu oncle; que li havien ofert una plaça a l'establiment comercial i no l'havia volguda acceptar pera poguer seguir la seva deria; que s'alabava de ser pobre; que's volia guanyar la vida treballant sense dependents, no més pel mèrit del saber; que no tenia ni miraments pera les coses més sagrades, com són l'escriptori i els llibres; que no's volia convèncer que un ric valgui molt més que un pobre, i que amb el mateix poc respecte parlava dels testaments que del Banc d'Espanya, que del Crèdit, que del Major, que del Diario.
 —D'aon surt aquet beneit,—va dir el senyor Esteve, indignat.
 —No és cap beneit. Es un artista,—li va contestar en Ramonet.
 —Sabs lo que és? Un gran poca-solta.
 —A mi m'agrada.
 —El què? Lo que diu?
 —Lo que diu i lo que pensa.
 —Vaja, noi, tu no estàs bo, si abones a n'aquet toca-campanes. Ja ho veuràs la fi que tindrà.
 —Jo diria lo mateix que ell.
 —Tu!...
 — No'n feu cabal,—va dir la Tomasa.— Que no veieu que això són comedies?
 —Però a les comedies hi han coses...