Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/268

bona; n'era tant i tant de bona que no tenia d'aixecar-se'n.
  En Ramonet complia lo pactat. No havia parlat més de lo seu: d'aquell ofici d'esculptor, que ni'l gosaven nomenar; no havia sortit cap més tarda; no havia anat més a dibuixar; s'havia despedit d'aquells companys, i no's movia de la garita, com el centinella del dever; però en el fons d'aquella calma s'hi sentia la mar de fons, una quietut de mal temps que feia pressentir grans tempestes.
 En Ramonet complia, és veritat, i complia serenament, sense planye-s, sense rancunia, sense deixar anar cap fulla amarga de l'arbre de la seva vida; però'l riure, el goig i l'alegria s'havien perdut a la casa, i aquella pluja de rialles que assaonava la sequetat d'aquella terra aspra i aixuta, aquelles rialles de font fresca que'l senyor Esteve no sentia quan brollava clara i abundosa, ara que s'havia estroncat és quan la trobava a faltar.
 Mai havia plogut tant com aquell hivern; mai hi havia hagut tant fang al carrer ni tanta pols a la fatxada; mai aquell 1830 s'havia destenyit tant depressa; mai l'aparador s'havia migrat tant, ni mai el quartel d'allí devant havia semblat tant quartel, tant capsa de cartró, tant simètric, tant caixó de guardar homes, d'una monotonia tant freda i tant aclaparadora.
 Aixis com sempre hi havia hagut una mena