Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/271

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 D'aquella sed i aquella gana en va venir la postració. En aquell trastorn amb en Ramonet havia tret totes les forces, i ja no li quedava més que sucre, i ni sucre podia tenir: el sucre pera ell eren metzines! De resultes del seu mal li varen anar caient les dents, i, com que no podia empassar-se lo poc que li permetien, ni de viure tenia dret!, i si menjava's moría i si no menjava's matava.
 Pobre ric! Pobre senyor Esteve! De què li havien servit tants anys de perseverancia, d'estalvi, de presó i de taulell? Quin profit n'havia tret d'aquelles ditxoses quatre regles i d'aquella mitja-cana? Qui romperia aquella guardiola que rebotia de diners? El noi! I el noi, ai!, aont aniria'l noi?
 Prou s'ho demanava devegades, però no tenia prou cap pera respondre; prou mirava a n'aquell enllà que ell li havia anomenat, però la vista no li arribava; prou cercava de veure'l camí d'aont anirien a parar aquells diners tant afanyats: el lluny era tant enterbolit que no's veia res a la plana.
 Moriria com havia viscut: no veient més enllà dels prestatges.
 Un jorn van venir les tres Maries i li van parlar d'un confés, i es va deixar confessar, i li van parlar de combregar i va dir-los que sí per no tenir esma de dir que no, i, mancant-li forces pera viure, es va aconhortar de morir-se.