Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/273

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


ensenyat alguna! No sabia de plorar, i ja n'he après, però n'he après molt tard! Us he estimat. Es ciar que us hauré estimat, però fins ara no me'n adono, i ara que me'n adono... me'n vaig!
 —No, pare! Si vostè viurà!—li va dir el noi.
 —Si't posaràs bò,—li va dir la dòna.
 —Jo ja sé que no, i deixeu-me dir. Tu, Ramonet, seràs esculptor. No sé sí desitjo que ho siguis, però lo que sé és que ho seràs. T'he vist sempre a l'escriptori, però no hi eres a l'escriptori. Hi eres no més que per mi, i ja t'agraeixo de que hi fossis. «Adoni-s del meu sacrifici», em recordo que'm vas dir un dia, i me'n he adonat, i per això parlo. Adona-t del meu, et vui dir jo. Adona-t sempre i a tothora que havies tingut un pare que no havia sigut res en el món pera que tu poguessis ser; que havia anat fent diners pera que tu'ls poguessis tenir, i que si mai fas una obra bona, en aquet camí quo vols empendre, seonse mi no l'hauries feta. Pera que surti una planta, fill meu, es té d'haver abonat la terra, i jo no he estat més que abono i terra. Sigues tu... lo que tu ambiciones, ja que no has nescut pera ser terra, i recorda't d'aquet recó aon no haviem viscut pera visquessis.
 Dit això, el pobre senyor Esteve ja no va poguer dir res més... que's tingui d'apuntar ane l'auca. Tot lo que havia callat a la vida