Aquesta pàgina ha estat revisada.
difunt va anar seguint i va arribar sol al cementir. I un cop hi varen ser tots, van entrar el senyor Esteve a n'el seu ninxo; en un d'aquells ninxos urbans, llisos, freds i numerats am números d'aquells que's borren am la calma de l'oblid i que no'n queda ni senyals.
—Que Déu l'hagi perdonat, si tenia res per perdonar,—va dir el pobre senyor Pau.
—No havia fet mal a ningú,—va dir un.
—Ni n'havia fet ni'n podia fer,—va dir un altre.
I en Ramonet, que sortia plorós, es va aturar devant d'una estàtua i va pensar: «Jo'n faré».
I, recordant-se del difunt, va afegir amb el cor agrait: «En faré perquè ell paga'l marbre».
