Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/42

i de la fetxa de 1830, en baixaven unes ombres de gairell que rebien claror de cada banda, que ja no's podia demanar més: parlaven, eixien del quadro; eren tan naturals, i escupides, que a haver-hi hagut aucells al veinat, aixis com no més hi havia artillers i botiguers que no tenen ales, s'hi haurien anat a posar a sobre amb un gra de mill a la boca, i haurien quedat xasquejats. Les havia pintat el mateix amo: el del barret de mosqueter, qu'es veu qu'era un gran senyor que havia anat una mica a menos per reveços de fortuna, però que tenia unes mans de plata.
 El senyor Ramon havia segut, es veritat; havia segut al naixer el dia, en ple sol, i al toc poetic d'oració; mai havia segut tant en sa vida; pero podia estar satisfet. El veinat el complimentava, li donaven copets a l'espatlla; li desitjaven molts anys de vida, per poguer «disfrutar semblant obra en companyia de la familia i de les persones de més agrado», i fins els soldats andalusos, amb aquell parlar dicharachero que Nostre Senyor els hi ha concedit, van tirar un requiebro a la pintura; i fins el taberner del costat, per felicitar al senyor Ramon li va portar un gotet de vi ranci alli, a la mateixa cadira.
 I això que no havien acabat. S'havia fet l'exterior, que ja es fer, pero faltava l'interior; els prestatjes, els armaris, el taulell, les capces i capcetes, i tots aquells calaixets intims que