Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/49

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


desde qu'havia tingut l'Estevet, semblava que hi tenia un orgull d.'anar-se carregant de caros. Havia agafat posats de lloca.
 És veritat que l'Estevet no en feia cabal d'aquells posats. Ell anava mamant i creixent, lís veritat que creixia am cordura, pero no parava mai de creixer. Aquell color de maduixa que tenia al arrivar a n'el món, s'havia anat apagant, i ja no tenia cap color. A mida que s'anava formant, s'havia tornat d'un moreno gris, d'un rosa esfumat, i del color que's tornen les coses que no se sab quin color tenen.
 L'Estevet anava creixent, pero no es despertava a la vida. Tenia sis mesos i continuava no plorant, i aquella falta de llàgrimes tenia corpresa a la familia. Tot lo més que feia era un gemec, un crit moderat, que no era qu'es planyés de res, sino avís de que tenia gana. En quant a riure, ni sospitar-ho, i d'això ningú en feia esment, perquè allí a «La Puntual» ja anava de pares a fills aquet empeltament de no riure. L'Estevet, seria serio; serio com els seus antepassats: Un noi formal i judiciós que continuaria la casa amb aquelles mires al credit, que tan recomenava el senyor Esteve.
 Dos o tres detalls ben remarcables van acavar de refermar-ho. Un jorn, quan tenia vuit mesos, li van ensenyar una troca, i ell, qu'era tan serio per tot, li va agafar certa alegria, i es va tirar a sobre la troca. Un altre jorn,