Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/62

xava, i sino quedava parat. No havia fet mai cap topo, pero no faria mai bona lletra; no vessava tinta, pero no omplia cartipaços; no feia mai enfadar al mestre, pero no'l deixava mai satisfet; ni's reia d'ell, ni l'escoltava.
 És veritat que tots feien lo mateix a n'aquella mena d'estudi: Ni escoltar ni esvalotar: ni distreure-s, ni estar per la feina. L'estudiar, per tots, era una càrrega; un castig que tenien de passar, com qui li empelten la vacuna o li cauen les dents, o les muda. Tots estaven resignats, pero motxos, com aquells gocets ensenyats, que quan tenen el plat a la boca no gosen remenar la cua, perquè prenen el saber per castig. Aprenien per cumplir; per sortir-ne d'una vegada, pero ells, que quan eren al carrer semblaven un vol d'orenetes, un cop tancats devant dels llibres, semblaven aucells mullats: guatlles tancades a una gavia donant picades als filferros per poguer trovar la sortida.
 Com es veu, l'estudi era pràctic. Pràctic fins per l'Estevet, qu'en comptes de nervis i venes, semblava tenir betes i fils. Pràctic per morir-s'hi a dintre d'ensopiment i de nyonya. No més algun dia a la setmana, quan el quatre per cent baixava, i el mestre havia perdut, i s'en anava a la piçarra, i hi feia treballar els deixebles, hi havia una mica de febre. Mentres rascaven amb el guix, i feien números i números arrenglerats de dalt a baix, al compaç del cant de la Seca, d'aquell pam-