Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/78

A no parlar de l'Estevet, treuriem a n'aquet redolí, 'els domaços al balcó, i veuriem anar passant la processó d'il-lusions am totes les lluminàries. Passarien les nits de lluna, les caramelles, els cantaires, la flor que cau de la finestra i la mà que la cull i la besa; passarien ulls negres, ulls blaus, ulls de foc, repartint mirades roentes a cors que s'encendrien de rebre-les i voldrien morir rebent-les; passarien cors tremolosos, cors malalts, cors tristos, ferits d'una malaltia que no s'en voldrien curar; veuriem passar les nits de febre, d'angoixa, d'enlluernament; i com un llumet de somni, veuriem passar el primer bés, am tot de llavis vermells seguint-lo; pero ai! qu'els vint anys de l'Estevet eren vint anys de calendari, vint anys fecha, com els pagarés; vint anys de registre civil i d'administració econòmica.
Es clar que tenia sang a les venes, el nostre prudent Estevet; però les venes que prenen l'aigua d'aquella botiga-cisterna, acaben per criar la sang com un caldo de bany maria. És clar qu'en tenia datos de les trifulgues de l'amor; però per l'exemple qu'havia vist, sabia lo qu'era l'amor: el camí del matrimoni, com a societat d'home i dòna, pera pujar un establiment en Santa Unió, en Comandita. És clar també que sabia mirar-se-la amb ulls de joventut úna dòna, però un cop se l'havia mirada, ja no li sabia què dir, perquè no més