Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/86

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


la. Els més sabis s'equivoquen, i en coses de més trascendencia.
 Ademés, que si ell havia près la Pepeta peí l'estatua del esculptor, la Pepeta era major d'edat; molt més major d'edat qu'ell, i una noia a vintiset anys qu'es trova amb un petó pel camí, encare que siga a crema-dent, no n'hi ha per desesperarle, quan el petó ve d'uns llavis joves, per Estevets i prudents que siguin.
 El cas es qu'ella no's va plànyer; ell no va dir res, i allò va ser un petó que passava i que per un etzar de la sort li havia caigut a la boca, i com que no s'en pert cap de petó, per sobtat que hagués sigut, va tenir la seva influencia.
 Ella va pensar, inconcientment, que la que ha despertat una passió, també'n pot despertar d'altres, i li van agafar pretencions. Aixis com sempre anava deixada, am la roba penjim-penjam, i els cabells lligats amb un nus, desd'aquell moment va mudar-se,'s va pentinar, es va pulir, i fins un diumenge a la tarde's va posar un llaç a sobre'l monyo, i es va passejar a devant del quartel: i en quant a n'ell, va ser tot un altre: en comptes d'aquell posat tendre que havia tingut fins allavores, es va donar un aire reposat, d'experiencia, de previsió; un aire de desengany del que ja ha fet la joventut, i coneix els tranguls de la vida; del que havent sospesat el món, sab qu'el