—No té cap tara,—va dir ell.
I amb aquesta bona impressió, ella s'en va tornar al graner i ell s'en va entornar a la botiga.
L'avi, els pares, el senyor Forment, la senyora del primer pis i la Pepeta l'esperaven a l'entressol.
Ell va arrivar fet una llàstima.
Li feien preguntes, i res. Corria cercant una cadira, es va assseure i va gemegar.
—Però què tens? Que ha anat malament?— li varen preguntar tots alhora.
—Les bòtes! Em fan mal les bòtes.
—Ja fan patir unes bòtes estretes!—va dir-hi'l senyor Ramon.
—Bé, però a n'ella com la troves? Com? T'ha agradat?—digué'l senyor Esteve.
—Ella,—va dir ell, respirant després d'haverse descalçat,—la trovo magra, però escaiguda.
Escaiguda! Aixó d'haver dit escaiguda, en boca de l'Estevet, era una declaració.
Mai s'havia allargat tan.
Es veu que serien feliços.
