Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/113

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


cabaç contra 'l seu cor agitat. Les batallades que llençava 'l campanar, pausades i tristes com llagrimes sonores del temps que 's moria en la soletat; un lladruc perdut, el xiscle d'un tren de càrrega que feria la quietut, llarg i planyivol; la finestra que trontollava al buf del vent o l'alenada d'aquest que venia plena de les endormiscades remors dels camps, la sobressaltaven, l'esfereíen, li fingien la veu, el pas, la respiració de l'Olaguer, que arribava, escapat, a pendre-li tot, a robar-li fins l'esperança del pervindre entrevist. Altres cops no era ell: els lladres, tot l'escamot, que s'atançava pera assaltar el casal. I altre cop imperava 'l silenci i l'esperit reprenia ses lluites afalagant el desig d'un triomf complet.
 Després, un crit de la conciencia acusadora l'alarmava, fent-li exclamar interiorment:
 — No, no faig sinó cumplir les seves propries ordes! No havia tingut ell mateix el pressentiment? No deia que, per molt que m'ho demanés, mai, mai donés un xavo? Què faria ell en el meu cas? Encara recordo la primera nit: «Ni un xavo meu!» Ah! Es a dir que ho havia de pagar jo? Mira com avui mateix se n'adona. Ara ja parla de lo seu i fins me'n promet paga. Això demostra lo que