Quan la criada de D.ª Tuies vegé barrada la porta del castell desde 'l cap de la costa, tornà enrera, tota joiosa de no haver de trepitjar aquella casa de la remor. Donya Tuies, rosegada d'una corcor que la consumia, hagué d'insistir dos cops més, enviant-li, el darrer, una carta, que la criada tirà per la gatonera, arrencant a córrer tot seguit.
Llavors l'Escanya-pobres se presentà, escoltà amb atenció les penes i treballs d'aquella viuda, i restà tot d'una peça al sentir-li dir lo de la remor. La primera impressió fou molt semblant a l'experimentada en el magatzem.
— Es a dir que ja 's tornen a fixar en mi!— pensà. S'esgrogueí, quedà capficat una estona, i arreu, amb una mirada guspirejant de goig, en la que la mateixa Tuies, menys posseída d'ira, hauria llegit un sobtat descobriment, respongué que era veritat.
— Com! — exclamà la viuda. — I goseu dir-m'ho!
— Fer què m'ha enviat a cercar vostè? Perquè l'enganyi?
— I goseu dir-ho? — tornà a fer donya Tuies, roja com un tomàquet.
— Ja veurà, parlem clar: què vol dir amb aquestes exclamacions? Que creu vosté que ho faig jo?
Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/71
Aquesta pàgina ha estat revisada.
