Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/9

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


confiant, perxò, al temps els mals pronostics que, com qui no ho vol, deixaven caure.
 Passaren mesos, passaren anys, i el magatzem seguia obrint i tancant ses portes amb el sol i encara sense eclipses ni nuvolades. De bon matí 's plantificava ja l'Olaguer al brancal de la porta, i, recolzat en les saques de mostra, esperava compradors, vestit de blauet a l'estiu, de pana a l'hivern, sempre amb la mateixa roba de quan era traginer, sempre amb el mateix mocador de seda virolat entortolligat al front, o amb la barretina musca, ja més descolorida i suada que la de cap pobre. Saludava 'ls veíns amb un Bon dia o Déu-vos-guard; i si'ls compradors no matinejaven, ben aviat s'encauava per les fosquedats del magatzem, desde ont, tot tirant plans, vigilava, sense esser vist, les curullades saques que'l sol calentava de biaix. S'aturaven pagesos, prenien una almosta de blat dins els palmells, la sospesaven, la gronxaven, la bufaven, se la passaven a raig fet d'una mà a l'altra com rajolí d'or, i, si agradats de la mercaderia, llençaven la vista enlluernada a l'interior, no trigava un segon a eixir l'amo del seu amagatall, dreturer i cautelós com l'aranya de l'albenc.
 Era altot i ossut, però magre i cap petit. Com bon moreno, tenia negre 'l cabell, sem-