Pàgina:L'ingeniós hidalgo Don Quixot de la Mancha (1882).djvu/24

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


aixó D. Quixot, embrassá sa adarga y posada ma á l'espasa digué: óh senyora de la hermosura, esfors y vigor de mon debilitat cor, ara es l'hora de que giris los ulls de ta grandesa envers aquest ton captiu cavaller qui tan gran aventura está desafiant. Ab tals paraulas cobrá á son parer tant coratge, que si l'embestissen allavors tots los bailets del mon, no giraria lo peu enderrera. Los companys dels ferits, que tals los veijeren comensaren desde lluny á tirar pedras com pluja sobre D. Quixot, que lo millor que podia resguardaba ab sa adarga, y no gosaba apartarse de l'abeurador pera no desamparar las armas. L'hostaler cridabalshi que 'l deixessen perqué ja 'ls habia advertit qu' era boig, y que per boig se lliuraría encara que 'ls matés á tots. També D. Quixot cridava y mes alt tractantlos de alevosos y traidors, y dient que lo senyor del castell era un baix y un bastart cavaller, puix de tal manera consentía que 's tractés als cavallers aventurers, y que si ell hagués rebut l' ordre de la cavallería, li daría be á entendrer sa alevosía; pero de vosaltres, porca y baixa canalla no 'n fas cas: tireu, atanseuvos, veniu y agraviheume quant pugueu, puix vosaltres veureu la paga que portareu de vostra bajanada y demasía. Deya aixó ab tan pit é intrepidesa qu' arrivá á fer una terrible pó als que l'embestian: y tan per aixó com per las persuassions del hostaler, deixaren de tirarli, y ell deixá retirar los ferits y torná á procehir la vetlla de sas armas ab la mateixa quietut y sossego qué avans. No li semblaren bé á l' hostaler las burlas de son host, y determiná per tal motiu acursar y donarli tot seguit la negre ordre de cavalleria avans de qu' altre desgracia succehís: y aixis atansantseli 's disculpá de l' insolencia que aquella gent baixa habia usat ab ell, sens qu' ell 'n sabés res; emperó que ben castigats quedaban de son atreviment. Digueli també com ja li habia dit que en aquell castell no hi habia capella, y que pera lo que quedaba per fer tampoch era necessaria: puix tot lo toch de quedar armat cavaller consistia en la clatellada y l' esquenada segons ell tenia la noticia del ceremonial de l' ordre, y tot alló al mitj d' un camp 's podía fer; y que ja habia ben complert lo pertanyent á la vetlla de las armas, puix que ab dos solas horas de vetlla 's cumplia quan mes qu' ell hi habia passat mes de quatre. Tot s' ho cregué D. Quixot y digué que ell estava alli prompte pera obehirlo, y que acabés ab la major brevetat que pugués perque si fos altre vegada acomés y 's veijés armat cavaller, no pensaba deixar persona viva dintre 'l castell, excepte aquellas qu' ell li manás, á qui per son respecte deixaria. Advertit y temerós d' aixó lo castellá, portá tot seguit un llibre ahont assentaba la palla y ordi qu' entregaba als bailets, y ab un culió de ciri que li aguantaba un xicot, y ab las dos ja nomenadas donzellas, vingué ahont D. Quixot 's trobava y li maná que s' agenollés, y llegint en son manual com que deya alguna devota oració, al mitg de la llegenda alsá la má, y donali sobre lo coll un gran cop, y desseguida ab la mateixa espasa una solemne esquenada sempre murmurant entre dents com qui resaba. Fet aixó maná á una d' aquellas damas que li cenyissen l' espasa, la qual ho feu ab molta desenvoltura y discreció, puix no fou menester poca pera no reventar de riurer á cada pas de las cerimonias; emperó las proesas que ja habian vist del novell cavaller las tenian lo riurer á ratlla. Al cenyirli l' espasa digué la bona senyora: Deu fassia á vostra mercé molt venturós cavaller y li donia ventura en las batallas. D. Quixot li preguntá com se deya, perque éll sabés d' allí en avant á qui quedaba obligat per la mercé rebuda, puix pensaba donarli alguna part de l' honra qu' adquirís per lo valor de son bras. Ella respongué ab molta humilitat, que s' anomenaba la Tolosa, y qu' era filla d' un ataconador de Toledo, que vivia á las botiguetas de Sanxobienaya, y qu' ella fós allá ahont fós lo serviria y tindria per senyor. D. Quixot li replicá, que per son amor li fes mercé de que d' allí en avant 's posés Don, y s' anomenés Donya Tolosa. Ella li prometé y l' altre li calsá l' esparó, ab la que li passá casi lo mateix colloqui que ab la de l' espasa. Preguntali son nom, y digué que s' anomenaba la Molinera, y qu' era filla d' un honrat moliner d' Antequera, á la que també pregá D. Quixot que 's posés Don, y s' anomenés Donya Molinera, oferintli nous serveis y mercés. Fetas donchs de galop y á tota pressa las fins aquell jorn may vistas cerimonias, no veijé