macos i altres sofistes parlaven publicament i viatjaven, explotant com un ofici l'art d'ensenyar a provar l'identitat dels contraris, la superioritat de lo inferior, la raó de la falta de raó, i pagar lo que s devia sols am paraules.
Socrates, es veritat, volgué dominar en els seus ultims temps el tumulte dels sofistes; però partia de bases que no li permetien fer-ho. S'hi assemblava massa: era raó pura i argucia, no observació exacta, i fou impotent, perquè la raó, funcionant en el buid, sols produeix sofismes.
I en aquest moment apareix el gran Aristotil.
En els dominis del pensament humà passa un fenomen molt notable: els que l cultiven, encara que sia en un sentit erroni, sempre produeixen algun benefici.
Pitagores, volent trobar el simbol abstracte de l'en sí de les coses, féu avançar d'una manera prodigiosa les matematiques. Socrates, volent esclavisar l'home a una moral imposada, li revelà l'alt poder de sa conciencia propria i li ensenyà a generalisar i a despendre-s de l'egoisme particularista. Platon, amb el seu idealisme imaginatiu d'un món abstracte
