Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/10

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


terra de sobres per aixecarhi un roure en l' endret ahont he plantat aqueix reboll, que encara que reboll com es, anyívol y mal arrelat, me costa més que si l' hagués regat amb sanch de les venes.

Era en les primeres volades de ma jovenesa, y per lo tant més perdonable, quant, poch satisfet de mes cançons y corrandes, gosí posar les mans en aqueixa obra, arreconat com vivía en un mas de la plana de Vich, sens haver vist més terra de la que s' ovira desde un marlet de les serralades que la enrotllan, y coneixent la mar com si sols la hagués vista pintada; mes això y mon poc seny me posaren la ploma á les mans; altrament may m' hi hauría arriscat. Mon apartament dels grans centres y ma falta d' experiencia literaria, y, més que res, l' espectacle sempre nou de la naturalesa, que ab les coses més petites dona imatge de les coses més grans, me feren pendre 'l vol á la bona de Deu, sens adonarme del poch delit de mes ales. Les antigues cròniques de Catalunya y d' Espanya, de que m'agradava escartejar sobre tot les primeres fulles, m' ompliren la fantasía d' aquells fets que, de tan llunyers y embolcallats ab la calitja dels temps primitius, la historia va oblidant y perdentne 'l compte, y en una obra ascética de Nieremberg llegí per primera vegada, entre 'ls grans cástichs ab que Deu ha flagel·lat la terra, l' enfonzament de la que tants sabis geòlechs y botánichs veuhen jayent al fons de la conca del Atlántich.

Á la ombra de sos tarongers, ¡qué enciseres me semblaren les Hespèrides, amor de la antiga Grecia, que feren sospirar tan dolçament les lires de sos poetes!